L’any 1019 la parròquia de Sant Pere de Navata fou donada a la Canònica de la Seu de Girona. El 1089 els senyors de Navata, Adalbert Gausbert i la seva muller Alamburga s’esmenten en l’acta de restauració de la vida monàstica a Santa Maria de Lledó. En el jurament de fidelitat que els nobles del comtat de Besalú reteren al comte Bernat II, en una data posterior al 1070, s’esmenta, en primer lloc, Guillermus Bernardi o Adalberti de Navata.
En el conveni de fidelitat de Guillem Hug, fill de Sança, a Bernat II de Besalú, de l’any 1090, signa Arnal Bernard de Navata. Ha estat assenyalat que aquests documents són els primers en els quals es troba emprat el cognom “de Navata” per part dels senyors del lloc. Entre 1072 i 1093 Bernat Adalbert prestà homenatge al bisbe Berenguer pel castell i per l’església de Navata. Els canonges de Santa Maria de Lladó tingueren propietats a Navata, que quedaren confirmades mitjançant una butlla del papa Calixte II de l’any 1124.
L’any 1190, el rei Alfons donà en feu la vila de Peralada a Bernat de Navata i a la seva muller Ermessenda. Els anys 1226 i 1227 Arnau de Navata, és anomenat senyor de Peralada i consta com a feudatari del vescomte Dalmau de Rocabertí. L’any 1249 Ermessenda, filla d’Arnau de Navata, es casà amb Dalmau de Rocabertí, fill de Jofre. Així fou com la baronia de Navata passà a mans de la família vescomtal. Guerau de Rocabertí, fill d’Ermessenda de Navata i del vescomte Dalmau, heretà el domini de Navata. En morir sense fills, Navata passà al seu germà Jofre IV de Rocabertí i continuà, des de llavors, unida al vescomtat.
L’any 1698 consta que Navata era cap d’una batllia que incloïa els llocs d’Ordis, Espinavessa i la Palma. Continuava en possessió dels Rocabertí de Peralada.
- Recull documental de la història de Navata